Responsables de la Policia Mortuoria Sanitària del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya
Guillem Carreras • Barcelona
Tanacat estrena l’espai de l’entrevista conversant amb els responsables de la Policia Sanitària Mortuòria de la Generalitat de Catalunya.
Ajuntades en un acrònim, les paraules “Policia” i “Mortuòria” poden suggerir imatges de thrillers, suspens i enigmes per resoldre. Enlloc d’això, hem pogut comprovar la professionalitat d’un departament cenyit absolutament a la legalitat. No en deixen passar ni una.
Ferran Turrion
Ferran Turrión. La nostra funció és realitzar el control administratiu de les pràctiques sanitàries que es realitzen sobre els cadàvers, i el control i autorització dels que es fan fora de la comunitat autònoma de Catalunya. Garantir que les pràctiques sanitàries es realitzen de manera correcte, i que els trasllats es realitzen amb les garanties sanitàries adequades. I, en aquells casos que no es pot manipular el cadàver, impedir-ho.
En els darrers anys, les xarxes telemàtiques han creat una estructura més ràpida i eficient. Tenen previst fer algun tipus de millor en l’operativitat del departament?
Jordi Ferrés. Estem oberts a qualsevol suggeriment, però de moment no hem copsat la necessitat de fer cap tipus de millora. Varem passar de fer-ho de forma presencial a forma telemàtica. Del segle XIX al segle XXI en tres mesos. Afortunadament, ha funcionat tan bé que no creiem que s’hagi de tocar. L’única cosa que podríem fer és l’autorització digital dels documents.
El reglament català sobre la PSM és de l’any 1997. Després de 15 anys, considereu necessària una actualització?
F. T. Les respostes que dóna el reglament de PSM no estan equivocades, però són respostes a unes preguntes que ja no ens fem. Des d’un punt de vista polític, potser tampoc és el moment idoni per plantejar-ho. De totes formes, és un reglament que no respon a les expectatives actuals.
Jordi Ferrés
J. F. L’any passat hi va haver un intent de reforma. L’avantprojecte presentat estava fet, des del nostre punt de vista, demencialment. Treia pràcticament el control sanitari. Donava llibertat per fer qualsevol cosa a qualsevol persona. Desregulava el sector. Es podia donar el cas que es fes la preparació d’un cadàver en un garatge. Afortunadament, es va aturar.
F. T. Són molt semblants. Tots estan fonamentats en el reglament de l’Estat. Algunes autonomies han canviat el sistema d’autorització pel de comunicació. Enlloc d’esperar l’autorització administrativa per fer una pràctica al cadàver, la realitzen prèviament i la comuniquen a posteriori. Tanmateix, no hi ha diferències substancials. És cert que algunes comunitats han suprimit la necessitat d’autorització pels trasllats entre comunitats. Això, des d’un punt de vista jurídic, és una petita aberració. Aquestes comunitats estan extralimitant-se competencialment.
Quina valoració teniu del sector privat dels serveis funeraris a Catalunya?
F.T. Honestament, són empreses molt serioses. Quan ens vam fer càrrec d’aquest apartat de la PSM, rebíem consultes contínues. Nosaltres enteníem que no havia de ser així. En un primer moment, els hi va costar acostumar-se al sistema de gestió telemàtic, sobretot a aquelles empreses més familiars. Per altra banda, la resta de funeràries d’Espanya volien aquest sistema. Entenen que la qualitat afegida de les empreses funeràries de Catalunya és molt important. És una sensació que tenim nosaltres i que tenen a la resta de l’Estat. Des del moment que es va decidir que la normativa de la PSM s’havia de complir, les funeràries estan obligades a extremar les seves pràctiques.
J. F. Saben que qualsevol errada és detectada immediatament. Revisem els documents perfectament, i tenim el mecanisme immediat de denegar la petició. Estan més emparats i conduits, tenen molt poc marge de maniobra.
A grans trets, quins són els protocols establerts?
F.T. Una vegada ha obtingut el certificat mèdic de defunció, el familiar més proper del difunt avisa els serveis funeraris. Aquests s’encarreguen d’obtenir la llicència d’enterrament, fer l’acondicionament sanitari del cadàver, les pràctiques que la família sol·liciti, determinar el lloc d’enterrament, esperar les 24h d’observació, i abans de les 48h ha d’estar enterrat o incinerat.
Si la causa no és clara i ha d’intervenir l’autoritat judicial, es trasllada el cadàver a l’IMELEC (Institut Medicina Legal de Catalunya) on es fan les investigacions adequades fins que el jutge decideixi que es pot alliberar el cadàver. Els serveis funeraris només actuen quan l’ordre del jutjat ha autoritzat la defunció al registre civil, o el certificat mèdic que certifica el metge de l’hospital mèdic. En aquests casos, els terminis previstos s’allarguen moltíssim.
J. F. Hi ha una excepció. Quan la persona que ha mort dóna òrgans, el termini de 24 hores queda tallat.
Quines línies d’actuació teniu als pròxims anys?
F.T. Aconseguir que continuïn treballant com ho estant fent ara, i si fos possible, aconseguir una modificació del reglament en benefici de tothom: la ciutadania, l’administració i els serveis. El coneixement científic del s. XXI ha avançat molt. L’any 1960 o 1974 [dates dels reglaments Espanyols sobre serveis funeraris] era molt estrany parlar de refrigerar cadàvers, els tanatoris pràcticament no existien, els velatoris es feien a les cases, existeixen nous materials, etc. Hem canviat moltíssimn
