La Mercè Castro hagué de viure la mort del seu fill adolescent Ignasi. Llegir “Palabras que consuelan” és un llibre molt tendre sobre aquella infinitat de petites coses que es poden fer per superar millor el tràngol.
La mort d’un fill és una gran desgracia. Com aconsegueixes reenganxar-te al món després de passar una experiència tan dramàtica?
A través del treball personal. Quan entres al dol ets una persona, i quan surts n’ets una altra. Aquesta transformació no té a veure amb el temps, sinó amb una actitud personal. Has de treballar molt les pors. La ferida que et provoca la mort d’un mort d’un fill es troben totes les possibles ferides anteriors. Ningú ho escolliria, però és un bon moment per a desprendre’s de moltes pors, i intentar connectar amb l’essència de l’amor.
Quan l’experiència és molt recent, com podem ajudar els afectats per la mort d’una persona més propera?
En aquells moments res, no cal dir. Només agafar la mà, abraçar la persona, mirar-la amb tendresa, oferir-li un somriure i dir “estic aquí per el què necessitis”. La paraula que diguis li pot fer mal. No ens han educat a enfrontar-nos a una persona que està passant per el dolor. El llenguatge del cos és més important. Cal abraçar des del cor. Si estàs espantat, millor que no abracis. O oferir-te a ajudar-lo en allò que necessiti. Cadascú ha de ser honest amb sí mateix, i preguntar-se què pot oferir-li a aquesta persona.
El procés de dol és personal i intransferible, però tota l’ajuda que pugui’s rebrà serà poca i benvinguda. Et trobes en una situació, de dolor sever, que requereix ajuda terapèutica. Ja és prou gran el dolor per afrontar-s’hi sol. El camí l’has de recórrer tu, però sempre està bé comptar amb algunes mans que t’ajudin.
Obrir-te el món i no quedar-te encadenat a la mort del teu fill, i al mateix temps trobar temps per meditar.
Quan era jove pensava que algú que estava de dol simplement es vestia de negre, s’assentava en una cadira, i ja està. Ara bé, quan vaig passar el meu dol em vaig adonar que la vida mai m’havia exigit tanta activitat. És un moment que requereix molta intuïció. És com estirar i afluixar una corda. Requereix molta intuició. Per una banda, no has de fer el què no t’agrada; per l’altra, t’has d’obligar a fer coses per poder estar millor. I en això només et pots guiar per el cor. Amb la ment, la mort no es pot entendre.
El dol reobre antigues inseguretats que ja creiem superades.
Tots portem una història. Per això tots els dols són diferents. No es pot dir: “Aquestes són les eines que s’han de seguir”. Tothom té una família determinada, s’ha pogut quedar sense feina o no, pots estar amb parella o no… Fins ara, no ens havien ensenyat a controlar les emocions. No sabem què fer-ne. I el què acostumem a fer-ne és posar-les sota l’estora. Totes les emocions que anem retenint són un desgast, i en un moment en què la vida et posa entre l’espasa i la paret, allò apareix. Aleshores t’has d’enfrontar amb tots aquests fantasmes oblidats.
No sabem parlar amb naturalitat de la mort.
La nostra societat ha viscut durant molts anys d’esquena a la mort. Com si parlar-ne fos una cosa de mal gust, o com si l’estigués atraient… Jo penso que és tot la contrari. Si hi ha una cosa segura, és que tots hem de morir. Si tenim sort i vivim els suficients anys, haurem de viure la mort de moltes persones estimades. És important preparar-se per la mort. Ajuda a estimar més la vida.
Deixar el llast i quPoses molt èmfasi en dos aspecte: deixar anar llast per quedar -te amb allò essencial, i regalar-te petits detalls que et facin sentir millor.edar-te amb allò essencial, i els petits detalls
Tots passem moments de crisi existencial. Aleshores, adquireix molt valor les petites (o no tan petites) coses. L’amor que puguis donar i rebre. Són coses senzilles. Que algú et miri amb carinyo, que un company de la feina et faci un somriure que li surti del cor, que una veïna que sap que estàs passant un mal moment et porti un plat, sortir a prendre el sol… Cal fixar-se amb allò bonic de l’existència. Quan estem a una UCI no és important els diners que tenim al compte corrent, els títols universitaris o el prestigi social, sinó que ens agafin la mà amb tendresa i amor. Que hi hagi persones que ens estimin per la nostra essència. Això és el més important. És una llàstima que això només ens n’adonem en moments crítics. El què jo reivindico és que les persones ho anem aplicant a la nostra vida quotidiana, quan no estem en una situació de vida o mort. En una situació de vida o mort, si hi penses, hi estem sempre. Mai sabem quan morirem. L’accident del meu fill va passar en un segon. Cal intentar deixar un rastre de tendresa cada dia.
També reivindiques sentiments aparentment negatius, com la tristesa o la ràbia, per superar el dol.
És imprescindible sentir-ho. A mi m’espantava molt. Jo no estava acostumada a expressar la ràbia. Per sort, vaig trobar una terapeuta que em va ajudar a expressar la ràbia per camins que no fessin mal a ningú, començant per a mi mateixa. La ràbia no canalitzada et pot fer emmalaltir. Ara bé, a mi m’agrada fer una distinció. El dolor és inevitable, però el sofriment és opcional. Quan una persona està en dol, no es pot permetre viure amb el sofriment. Ha de tenir la convicció serena que sortirà d’allà. La finalitat sempre ha de ser tornar a estimar a la via. Per un mateix, i com un homenatge a les persones estimades que han marxat. Poder dir: “m’heu deixat l’herència de l’amor, jo estic un temps perduda, però tard o d’hora tornaré a sentir l’amor per la vida”
També has de ser molt comprensiu amb un mateix.
Exacte. Has de ser molt comprensiu i tenir molta paciència. Sobretot en moments que creus que no te’n sortiràs, o fins i tot que et tornaràs boja. T’has de tractar amb molt amor a tu mateixa. De la manera que tractaries a una persona molt estimada. I ser conscient que tot passa. Que encara que tinguis un mal moment, només és temporal. Saber que ha començat un nou període de la teva vida que pot ser llarg, que pots demanar ajuda sempre que ho necessitis, i que has d’estar disposada a sentir moltes emocions, sabent que totes les què senti són normals.
Com viu una mort sobtada un adolescent?
Hem de vigilar molt els nens i els adolescents amb dol. No manifesten el dolor com les persones adultes. Per ells, la mort és una cosa molt llunyana . A més a més, per amor als pares, intenten aguantar. Mai havien vist uns pares tan destrossats. Al Jaume mai havia viscut amb uns pares que havien perdut tant el nord. Per ell, els pares eren un referent, una seguretat. Ell no es va permetre desmuntar-se fins que no ens va veure millor. Els adults els hi hem de donar espai perquè també puguin plorar. Sempre que podem, facilitar-los ajuda terapèutica perquè puguin expressar les seves emocions ambivalents. Han de tenir un lloc on expressar-se, independent dels pares, perquè amb ells intenten mantenir la sensació de “normalitat”. Per al meu fill Jaume va ser una experiència molt dura, però també va ser un gran aprenentatge. Ha après a valorar les coses d’una manera que potser no hauria fet.
Quines coses has après del procés de dol?
El dol deixa molts regals. Evidentment, ningú demanaria passar per una experiència així per obtenir-los. Cap persona que estigui en un tanatori en un ser estimat podrà entendre que allò li portarà coses beneficioses. En aquell moment, això no ho vols ni sentir. Et fa mal que t’ho diguin. Fins que no deixes el dol enrera no te n’adones de quantes coses, referents a l’essència de la vida, t’ha regalat la persona que ja no hi és. Jo he après a no ser tan exigent. He valorat molt més que el meu fill tingués la capacitat d’ajudar altra gent en moments difícils enlloc de que fos el primer de la seva promoció. Com que sé que és no poder o no voler sortir del llit, quan ara fa un dia bonic penso: “Que bé! Quin dia més esplèndid!”
Tinc un altra contacte amb la gent, em comunico més de cor a cor. I sobretot dono molta importància a les paraules amoroses. La saviesa no té res a veure amb el coneixement intel·lectual. L’art de viure amb una alegria serena ho podem trobar en pagesos que no han anat mai a l’escola, o amb gent que no ha passat mai per la universitat. Quan una persona aprèn de les experiències de la vida, jutja menys els demés—perquè no sap el què estan passant—, es jutja menys a sí mateix i adquireix més confiança.
